- Llenguatge: facultat humana de poder comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat de signes interpretable per ell. Suposa un aspecte individual i un aspecte social. Hi ha molts tipus de llenguatge tot depenent del sistema de signes utilitzats: auditiu (o parlat), visual, olfactiu, tàctil, .
- L’estructura lingüística: es tot el conjunt de mecanismes interns de funcionament d’una llengua: fonètica (el sons), la fonologia (els fonemes el lèxic, les regles ortogràfiques i les morfosintàctiques, etc.
- L’ús lingüístic: és el fet mateix d’usar una llengua en la pràctica per comunicar-nos socialment. Són, per tant, les relacions que hi ha entre llengua i societat.
- La sociolingüística: és una disciplina que s’encarrega d’estudiar les condicions d’existència d’una llengua. Analitza l’ús lingüístic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social.
Investiga les
relacions entre l’estructura d’una llengua i el medi sociocultural on es
practica i existeix.
El monolingüisme: El monolingüisme es l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat.
Hi ha diferents situacions posibles tenint en compte alhora l’ocupació dels àmbits d’ús i la competencia individual dels parlants:
Història social: panorama històric del conflicte de llengües al País Valencià
Decadència
Terme encunyat per designar l’etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició a la Renaixença, període durant el qual la llengua recupera els usos cultes.
Causes polítiques, socials i culturals de la substitució lingüística:
En la guerra de successió a la corona d’Espanya (1704-1714) els territoris de l’antiga corona d’Aragó prengueren partit a favor de l’arxiduc Carles i lluitaren al costat de les potències aliades. Per això, després de la derrota, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual es pergueren Menorca i Sardenya, i les institucions pròpies. El català va ser exclòs de la legislació i de l’Administració de justícia i municipal, de l’ensenyament i de la seua documentació notarial i comerç.
Espanya esdevenia un estat uniforme amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s’instal•laren a les terres catalanoparlants.
Els catalanoparlants d’aquesta època anaven interioritzant un comportament diglòssic segons el qual s’expressaven col•loquialment en català i empraven el castellà en situacions de protecció pública.
En el Renaixement i el Barroc el català va viure una etapa de decadència pel que fa a la literatura culta. Com que les classes altes es castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest públic.
La Renaixença
L’inici de la Renaixença se sol situar simbòlicament amb la publicació de L’oda La Patria (1833) de Bonaventura Carles Arribau.
Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l’ús literari del català.
Llengua i Nació s’identificaven i s’exalçava el passat medieval i la cultura popular.
Es pesava de la diglòssia lingüística de la primera meitat del segle (Castellà a la vida oficial, premsa, ciència, ensenyament i català a la vida privada, la poesia, la cançó, els acudits) al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia, i la premsa de consciència que la llengua pròpia també pot ser la culta: el català entra en la poesia d’autor, el teatre, la novel•la, la vida pública, etc.
Manuel Sanchis Guarner ha remarcat el fet que front al monolingüisme literari de la Renaixença a Catalunya, al País Valencià ningú no posà en qüestió que la situació literària haja de ser bilingüe. L’arrelament del comportament diglòssic i l canvi lingüístic de les classes benestants valencianes impedia ací la reivindicació de l’ús exclusiu del català.
Les institucions dels jocs florals, restaurada en 1889, actuà de catalitzador dels escriptors d’aquella època.
La participació d’escriptors de tot el domini lingüístic en els certàmens de Barcelona, Mallorca i València afavorí la represa de la consciència de la pròpia identitat, que no sols afectava la llengua, sinó també altres manifestacions de la cultura.
A l'escola tenim la possibilitat de realitzar regularment aquesta tasca amb exemples que hi ha a l'abast quotidianament. Si fem destres els nostres alumnes en establir una sèrie de criteris de procediment per tractar els conflictes i en aplicar-los en exemples reals i concrets, podre.
Models d'educació plurilingüe
CONTINGUT DEL DPP DEL PEV O DEL PIP
El monolingüisme: El monolingüisme es l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat.
- Monolingüisme individual: Té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual.
- Monolingüisme social: Es produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua com a moneda de canvi lingüística habitual.
- Les llengües minoritàries: Tenen un nombre reduit de parlants. En el context europeu es consideren llengües minoritàries: català, suec, búlgar, danés, etc.
- La llengua minoritzada: És aquella llengua que pateix la interposició d’una altra llengua i està inmersa en un procés de retrocés dels seus usos en la propia comunitat lingüística.
Bilingüisme: el bilingüisme és aquella situació en què les llengües
en contacte en són només dues. Existeix tres tipus de bilingüisme:
- Bilingüisme individual: És la capacitat d’una persona d’emprar dues llengües.
a) Segons el grau d’ús de la llengua: Passiu (l’entén
però no la parla o no la vol parlar) i actiu(l’enten i també la
parla).
b) Segons el grau de domini de les llengues:
Simètric (o ambilingüisme) si totes es coneixen igual i asimètric, si
es domina més que les altres.
c) Segons la motivació psicológica: Instrumental (per
motius laborals o econòmics com pot ser l’aprenentatge de l’anglés al món
actual) i integratiu (com per exemple els inmigrants)
- Bilingüisme social: Es tracta de situacions on el bilingüisme individual (el poliglotisme dels individus) afecta col·lectius sencers que formen grups socials.
- Bilingüisme territorial: És aquell que trobem en un espai determiant dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.
- Diglòssia: la diglòssia és aquella situació en què una llengua (A) ocupa els àmbits formals i l’altra (B) que ocupa els àmbits informals.
Hi ha diferents situacions posibles tenint en compte alhora l’ocupació dels àmbits d’ús i la competencia individual dels parlants:
- DIGLÒSSIA I BILINGÜISME: És el cas d’aquelles societats els membres de la qual són capaços d’expressar-se en dues llengües que exercicen funcions distintes.
- DIGLÒSSIA SENSE BILINGÜISME: És el cas d’aquelles societats on l’elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe.
- BILINGÜISME SENSE DIGLÒSSIA: És el cas dels que aprenen un segon idioma per voluntat pròpia. No incidixen els usos lingüístics de la llengua pròpia (aprendre anglés).
- NI BILINGÜISME NI DIGLÒSSIA: Seria la situación dels comunicants monolingües (els castellans de regions castellanoparlants) o estats monolingües (els islandesos, els portuguesos…)
Decadència
Terme encunyat per designar l’etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició a la Renaixença, període durant el qual la llengua recupera els usos cultes.
Causes polítiques, socials i culturals de la substitució lingüística:
- Hi ha un desmembrament polític, social i cultural dels països que formaven la corona d’Aragó i també hi ha una pèrdua del poder polític.
- L’expulsió dels moriscos (XVI) fa que València perda un terç de la població i siga repoblada pels castellans.
- Les editorials de Barcelona i València preferien editar en castellà perquè ho havia mes demanda, provocant la pèrdua de la consciència lingüística i la desconfiança envers la pròpia llengua.
En la guerra de successió a la corona d’Espanya (1704-1714) els territoris de l’antiga corona d’Aragó prengueren partit a favor de l’arxiduc Carles i lluitaren al costat de les potències aliades. Per això, després de la derrota, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual es pergueren Menorca i Sardenya, i les institucions pròpies. El català va ser exclòs de la legislació i de l’Administració de justícia i municipal, de l’ensenyament i de la seua documentació notarial i comerç.
Espanya esdevenia un estat uniforme amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s’instal•laren a les terres catalanoparlants.
Els catalanoparlants d’aquesta època anaven interioritzant un comportament diglòssic segons el qual s’expressaven col•loquialment en català i empraven el castellà en situacions de protecció pública.
En el Renaixement i el Barroc el català va viure una etapa de decadència pel que fa a la literatura culta. Com que les classes altes es castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest públic.
- L’adstrat francés ens ha deixat paraules com: baixamel, biberó, bidet, bufet, silueta i el sufix ATGE.
- L’adstrat castellà i amerindi ens ha deixat paraules com: borratxo, broma, burro, buscar, llàstima (l’adstrat amerindi ens arriba a través del castellà, a partir del descobriment d’Amèrica: canoa, huracà, mico, lloro, tauró.)
La Renaixença
L’inici de la Renaixença se sol situar simbòlicament amb la publicació de L’oda La Patria (1833) de Bonaventura Carles Arribau.
Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l’ús literari del català.
Llengua i Nació s’identificaven i s’exalçava el passat medieval i la cultura popular.
Es pesava de la diglòssia lingüística de la primera meitat del segle (Castellà a la vida oficial, premsa, ciència, ensenyament i català a la vida privada, la poesia, la cançó, els acudits) al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia, i la premsa de consciència que la llengua pròpia també pot ser la culta: el català entra en la poesia d’autor, el teatre, la novel•la, la vida pública, etc.
Manuel Sanchis Guarner ha remarcat el fet que front al monolingüisme literari de la Renaixença a Catalunya, al País Valencià ningú no posà en qüestió que la situació literària haja de ser bilingüe. L’arrelament del comportament diglòssic i l canvi lingüístic de les classes benestants valencianes impedia ací la reivindicació de l’ús exclusiu del català.
Les institucions dels jocs florals, restaurada en 1889, actuà de catalitzador dels escriptors d’aquella època.
La participació d’escriptors de tot el domini lingüístic en els certàmens de Barcelona, Mallorca i València afavorí la represa de la consciència de la pròpia identitat, que no sols afectava la llengua, sinó també altres manifestacions de la cultura.
Normativització i normalització
L’única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la normalització que es basaria en:
1.Voluntat política
Els governants que tinguen un caire democràtic i tolerant veuran la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és una llengua, i per tant, hauran de tenir una voluntat clara de defensar les llengües minoritzades que s’hi troben al seu territori. Perquè una política normalitzadora tinga èxit, els parlants han de ser lleials a la llengua, i fer ús de les lleis i normes que els protegiran
2. Normativització
És molt important que els filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc.
Així la llengua en qüestió podrà difondre’s als àmbits d’ús cultes: l’educació, la literatura, i la cultura en general.
3. Estandardització
El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, supera les diferències dialectals, i tots els parlants s’hi veuen identificats.
4. Política lingüística
Un procés de normalització necessita una política lingüística. El govern crearà una direcció general de política lingüística, que faça una planificació lingüística i la porte a cap.
SEGLE XX PRINCIPI DE NORMATIVITZACIÓ
Normativització
Al primer terç del segle XX, es combinen un seguit de factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de normativització, procés que en altres llengües s’havia produït als segles XVII i XVIII:
- La llengua catalana ja representa una tradició literària amb la producció de la Renaixença i del Modernisme; i un ampli recull d’estudis lingüístics fruit de les polèmiques ortogràfiques del segles XIX.
- El Noucentisme busca una normalitat lingüística per a la qual necessitava una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.
- El suport polític de d’Institut d’Estudis Catalans van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normativitzar el català
La tasca de normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d’oposar-se a l’anarquia ortogràfica que dominava a les darreries dels segle XIX i principis del XX.
Pompeu Fabra i els seus col·laboradors de la Secció Filològica de l’IEC van redactar:
- Les Normes ortogràfiques, 1913.
- La gramàtica, 1918
- El diccionari general,1932.
- Les Converses filològiques, 1919-28 (articles de divulgació)
Amb l’obra de Fabra el català es va dotar d’una normativa unificada, que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català de barbarismes.
Tota la societat i els intel·lectuals adoptaren les seues normes, que són les que fem servir avui dia.
Les normes ortogràfiques de 1913
S’intenta fer correspondre un fonema a una grafia. Es fixen en aquells dialectes que mantenen els fonemes que han desaparegut a la resta del domini lingüístic.Estan basaddes en criteris:
Fonèticodialectals:
S’intenta fer correspondre un fonema a una grafia. Es fixen en aquells dialectes que mantenen els fonemes que han desaparegut a la resta del domini lingüístic.
Etimològics:
Se segueix la solució ortogràfica adoptada pel llatí.
La morfologia i el lèxic
Per ta d’evitar secessionismes innecessaris l’IEC admeté totes les variants morfològiques:
Jo parlo/jo parle/ jo parl
Jo digui/ diga
Jo pateixi/ jo patesca/ jo patisca
Jo cantés/ jo cantàs/ jo cantara
Per últim, calia depurar el vocabulari tan castellanitzat. El 1932 publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana.Finalitzava el procés de normativització.
Acceptació de les normes fabrianes
Una vegada promulgades les Normes foren ràpidament acceptades i la premsa, les empreses editorials i els escriptors en la seua major part acceptaren la nova ortografia.
Normalització
- La democràcia
L’any 1978 s’aprova la Constitució espanyola, document que garanteix i consolida la nova situació política de l’Estat Espanyol, la Democràcia. Els canvis que s’anaven a produir eren molt importants ja que passàvem d’una dictadura militar a una monarquia parlamentària de dret; d’una visió unitària d’Espanya a la divisió territorial per comunitats autònomes.
L’article 3 de la Constitució espanyola diu que és el castellà la llengua oficial de l’Estat però reconeix la situació plurilingüe d’Espanya i permet l’oficialitat de les diferents llengües en les demarcacions autonòmiques on es parlen.
Amb la promulgació dels Estatuts d’Autonomia, s’iniciava un nou marc polític que permetia el reconeixement i la convivència de les diversitats culturals i lingüístiques, que perduraven després d’anys de repressions i prohibicions. Les noves lleis haurien de recuperar l’ús de les llengües minoritzades i garantir els seus processos de normalització.
Els requisits necessaris per iniciar un procés de normalització estan en marxa: la voluntat política dels governats,, que tenen un talant democràtic, permet establir una política lingüística per protegir la llengua minoritzada i frenar el seu procés de desaparició difonent i consolidant la llengua estàndard i la normativa lingüística.
- L’alfabetització
El curs 1979/1980 comença amb la introducció d’una nova assignatura, el valencià, que se sumava, com una assignatura més al sistema educatiu no universitari. Es així com s’assoleix un deute històric amb el poble valencià.
Per a milers de xiquets i xiquetes significaria estudiar la seua llengua, en la varietat estàndard i culta, i per a molts xiquets i xiquetes la possibilitat d’aprendre la llengua abandonada per qüestions polítiques i socials.
- La legalitat
El 23 de novembre de 1983, reunides a Alacant les corts Valencianes, aproven per unanimitat la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià. Al seu preàmbul es manifesta, per una part, la situació d’inferioritat lingüística del valencià respecte de castellà, i per una altra, la necessitat de donar forma legal i estatutària al procés de normalització lingüística de la llengua dels valencians.
Davant la situació diglòssica en què està immersa la major part de la nostra població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià mantinguda durant la història de quasi tres-cents anys (...) La nostra irregular situació sociolingüística exigeix una actuació legal, que sense tardar finalitza amb la postració i propicia l’ús i ensenyament del valencià per tal d’assolir l’equiparació total amb el castellà.
Per impulsar l’ús de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics, as mitjans de comunicació i a l’administració púbica, a més de la demarcació lingüística dels pobles que predomina el valencià o el castellà, ja que la nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques.
Partint dels principis inspiradors d ela Llei, el text s’articula en Cinc Títols sota les rúbriques << De l’ús del valencià >> << Del valencià a l’ensenyament>>, << De l’ús del valencià als mitjans de comunicació social>>, << De l’actuació dels poders públics>> i << Dels territoris predominantment valencianoparlants i castellanoparlants>>.
- Els mitjans de comunicació
La llei d’ús també té en compte la presencia de la llengua als mitjans de comunicació. Un projecte de normalització ha de parar molta atenció al mitjà de comunicació més influent i que arriba més directament als ciutadans com és, en primer lloc la televisió i, en segon lloc, la ràdio.
En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i tant és així que proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la qual han de fer ús a les seues graelles de programació.
- L’ensenyament
La introducció de l’ensenyament del valencià a l’escola púbica i privada té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en valencià i castellà.
Legalment, en acabar l’ensenyança obligatòria, l’alumnat deu conèixer per igual, ambdues llengües.
La Llei Orgànica d’Ordenació General de Sistema Educatiu, aprovada anys més tard per a tot l’Estat, també contempla el mateix nivell de coneixement per a les diverses llengües de les Comunitats.
Autònomes, entenent que, de manera progressiva, s’arribarà a adquirir unes capacitats d’usar-la, després de la primària; de comprensió i expressió, després de la secundaria, i domini d’ambdues llengües, després del batxillerat.
El camí que es contempla per arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües en l’escola valenciana, s’anomena educació bilingüe, i té tres vies o programes:
- PROGRAMA D’ENSEÑYAMENT EN VALENCIÀ (PEV), el valencià és la llengua d’instrucció amb la qual aprenen totes les matèries, a l’hora que van aprenent el castellà. S’aplica en la primària per a valencianoparlants, fonamentalment, però en la secundaria s’aplica indistintament.
- PROGRAMA D’IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA (PIL), està pensat per a l’alumnat castellanoparlant que ha optat per un ensenyament en valencià, aprenen la seua llengua d’una manera formal i el castellà s’incorpora a partir del 1er o 2n cicle de primària, d’aquesta forma arriben a la secundaria en un ensenyament en valencià.
- PROGRAMA D’INCORPORACIÓ PROGRESSIVA (PIP), pensat per a les zones de predomini lingüístic castellà, on s’aniran afegint gradualment àrees en valencià. A partir del tercer curs de primària serà l’àrea del coneixement del medi natural, social i cultural la que s’anirà introduint i així fins arribar a l’ESO que hauran de tenir, almenys dues àrees no lingüístiques en valencià.
Els
mitjans de comunicació al País Valencià
Introducció
El sistema comunicatiu valencià (SCV) té les primeres empremtes,
quant a la seua configuració actual, en els successius intents de premsa
democràtica durant els anys seixanta i setanta del segle xx, i els programes de
ràdio en valencià 1 que aparegueren en aquells anys.
La situació era de
subdesenvolupament del país quant a premsa i la inexistència de l’opinió
pública característica dels règims democràtics.
Quatre diaris, pertanyents a la cadena
governamental Prensa del Movimiento –Levante (València), Jornada (València),
Información (Alacant) i Mediterráneo (Castelló) –, i un diari de
propietat privada, Las Provincias, l’únic diari que Franco no va tancar el 1939 en
prendre València.
Els diaris Al Dia (1966) i Primera Página
(1968-1972), i les revistes Gorg (1969-1972), La Marina (1973) i Turia (1964
fins avui), foren els principals exponents de les conflictives
relacions amb les autoritats de l’època i significaren una renovació de les
pràctiques periodístiques tenallades pel règim, tot i la pobresa de recursos
tècnics i financers.
Obriren el camí per als intents de més envergadura que arribarien
amb la democràcia i constituïren la primera escola de periodisme allunyada del
servilisme dominant.
Al seu torn, cal destacar el paper que va tenir la premsa
clandestina.
A partir de l’any 1962, hi ha un creixement
progressiu d’aquests mitjans que esdevenen espais d’informació, reflexió i
formació política, i també d’agitació en la difusió de consignes contra el
franquisme.
L’herència del franquisme
No hi va haver, al seu moment, una relació successiva entre
democratització política i democratització als mitjans.
Així, es varen mantenir intactes moltes esferes i funcions del
sistema comunicatiu de la dictadura que, de fet, resultaven incompatibles amb
la democràcia.
1976
Convé assenyalar que el desenvolupament de la ràdio i de la
televisió és superior al de la premsa escrita, la qual cosa té una gran
importància quant al procés d’influència comunicativa que es desplega en aquell
moment històric.
La mort del dictador no marca una frontera clara, un abans i un
després, pel que fa als mitjans de comunicació.
Tot i això, s’hi esdevenen canvis importants, juntament amb el
manteniment de l’estructura comunicativa franquista.
La premsa valenciana
La premsa de Madrid, sobretot el diari El País, concentra la major part de les vendes i és escassa la
incidència de la premsa de Barcelona (6.000 exemplars l’any 79).Les causes cal
trobar-les en les insuficiències de la premsa valenciana:
-La televisió, només hi ha una novetat
important: les emissions diàries de mitja hora de l’informatiu Aitana (TVE), les quals prenen una
volada professional i informativa desconeguda fins aleshores al País Valencià.
És quan s’introdueix l’ús del valencià en la informació televisiva i, en els
continguts, allò que conten comença a reflectir els conflictes i els problemes
de la realitat valenciana. Aquesta experiència que s’havia iniciat l’any 1974
comença a tenir problemes greus a partir del 77 quan la «batalla de València»
s’intensificava.
L’extrema dreta va passar a l’amenaça personal.La situació va
arribar en un punt que es veieren obligats a retirar els títols de crèdit que
apareixien al final de l’emissió per tal de no facilitar als agressors la
identitat de les persones que feien el programa i evitar així que les amenaces
arribaren a altres companys de la plantilla.
Especialment vergonyant fou la persecució que va patir Eduard
Sancho, director d’Aitana. Al remat,
la dreta va guanyar. A les portes del referèndum de la Constitució, 1978,
Eduard Sancho fou cessat i retornat a Londres com a corresponsal de TVE.
La Delegació de Cultura, exerceix una tutela directa i contínua
sobre la informació d’Aitana.
L’orientació del programa canvia radicalment. Atracaments, incendis
i successos en general omplen els continguts informatius amb les dosis
pertinents de festes, esports i corregudes de bous.
-A la ràdio, on tot continuava també inalterat, una
escletxa s’obria l’any 1974 amb l’aparició del programa De Dalt a Baix. A Ràdio Peninsular, començava el primer programa
íntegrament en valencià, amb cobertura sobre tot el País Valencià.
Amb uns continguts eminentment culturals, d’informació de llibres,
actes culturals, novetats, entrevistes i una presència constant de la Nova
Cançó, el programa que havia començat amb un quart d’hora al migdia es va fer
de tres quarts d’hora. Concursos intel·ligents, llistes d’èxits de cançons en català i un
centenar de cartes diàries dels oients contribuïren al fet que el programa
esdevingués un símbol. Finalment, també a les portes del referèndum de la
Constitució del 78, tal com havia passat a Aitana,
aprofitant la integració de Radio Peninsular a RNE i atenent les enormes
pressions dels sectors més reaccionaris de la ciutat de València, el programa
desapareix.
El conflicte sociopolític (1976-1982) i la confrontació dels media
Durant la transició política, es desfermarà una intensa lluita en
què l’estatus que havien de tenir el valencià i el castellà, la reacció
conservadora, defensa el valencià entès
com a no català, s’instal·la en el regionalisme que permet mantenir l’statu quo, de reivindicació de les
«tradicions» valencianes enfront dels «intents catalanitzants»; en suma, hi
assistirem al paroxisme del «perill català». Mentre, des d’aquest sector, no
s’hi fa cap retret al centralisme, sovint l’anticatalanisme s’expressa en
castellà i no conté cap proposta en la línia d’impulsar l’ús social de la
llengua.
El diari Las Provincias va
manipular i mobilitzar els sectors més proclius a l’anticatalanisme sota la
bandera del blaverisme, i els va usar com a força de xoc contra l’esquerra i el
valencianisme per tal d’impedir-ne l’èxit.
La influència dretana i manipuladora d’aquest diari es prolonga fins
als nostres dies i ha generat tota una escola de periodisme servil que impregna
bona part dels productes mediàtics valencians i especialment les males
pràctiques informatives de RTVV.
Els nous mitjans que apareixen en aquest període, limitats a la
premsa escrita –la revistaValencia
Semanal (1977-1980) i els diaris Diario
de Valencia (1980-1982) i Noticias al Día (1982-1984)–, tot i el caràcter
democràtic i renovador quant a l’impuls d’informació a la societat valenciana,
resultaran molt insuficients per fer front a l’hegemonia mediàtica de la dreta
on pervivien les plantilles, la ideologia i les pràctiques heretades del
franquisme.
El paper dels mitjans en aquell conflicte, així com també la solució
del pacte final a l’Estatut d’Autonomia cedint en totes les qüestions que
impugnava la dreta, són trets claus en la interpretació del procés de
construcció del sistema comunicatiu valencià.
Dificultats en el llarg procés de posada en marxa de la ràdio i
televisió autonòmiques (RTVV)
ü Pervivència d’una marcada estructura provincial en la premsa escrita
ü Manteniment de la penetració dels mitjans de Madrid
ü Escassa o nul·la presència del valencià als mitjans de comunicació,
excepció feta –i parcialment– dels mitjans propis de la Generalitat
ü Els incompliments de la legalitat en l’ús del valencià en les
emissores FM i, més recentment, en les televisions digitals.
El procés de construcció
del sistema comunicatiu valencià
ü La premsa
Es manté l’estructura provincial. La premsa de Madrid, actualment,
representa més d’un terç de la difusió total de premsa de pagament.
La situació del català a la premsa diària editada al País Valencià
gairebé no s’ha modificat en les darreres dècades. La seua presència és
anecdòtica, ocasional i merament testimonial. El diari El País va iniciar la publicació setmanal d’un suplement cultural
de quatre pàgines íntegrament en català.
Al seu torn, el Levante-EMV va
començar a publicar una pagina diària en valencià i ha incrementat
substantivament les col·laboracions en valencià en el suplement cultural de
cada divendres tot atorgant més atenció a la literatura catalana.
Quant a premsa no diària, setmanaris i mensuals, la majoria s’editen
en castellà i tenen la seu a Madrid o Barcelona.
Pel que fa a premsa no diària en català, la publicació més rellevant
és la revista El Temps, setmanari
d’informació general que va començar el 1984 i que arriba fins avui. El Temps
fou pioner en oferir la revista en edició electrònica accessible per mitjà
d’Internet. La resta de revistes en català (Saó,
L’Illa, Caràcters, El Contemporani, All-i-oli...) tenen una difusió reduïda
i un caràcter especialitzat.
Les ajudes a la premsa en català foren ben minses durant els anys de
governs socialistes. Des que el PP va arribar al poder de la Generalitat, no se
n’ha concedit cap ajuda.
ü La ràdio
Els canvis que estructuraren el sistema radiofònic s’iniciaren al
final de la dècada dels vuitanta del segle xx.
L’audiència general de ràdio al País Valencià s’ha contret en la
darrera dècada amb l’expansió dels formats musicals digitals i Internet. D’una
audiència mitjana del 51,5 per cent per a l’any 2000 ha passat al 44,6 de l’any
2008.
El fort predomini de la programació en cadena, centralitzada des de
Madrid i realitzada en espanyol, la concentració de l’audiència en les grans
cadenes estatals, la incapacitat de la ràdio pública autonòmica per guanyar-se
un espai suficient, el tancament de Ràdio 4 per part de RNE –emissora que
emetia íntegrament en català amb programació de ràdio fórmula–i el
desenvolupament precari i tardà de les ràdios municipals serien les principals
causes que explicarien el baix nivell de presència del català a la ràdio, sota
les quals, òbviament, rau el conflicte polític i lingüístic valencià amb el
feix d’actituds contradictòries i d’indecisions polítiques .
Cal deixar constància que, pràcticament, no hi ha programes
informatius en valencià en les emissores de les grans cadenes, és a dir, fins i
tot els informatius locals o territorials són habitualment realitzats en
espanyol. Finalment, les emissores on predomina l’ús del valencià en la
programació són les ràdios lliures supervivents i les ràdios municipals. En
general, l’ús del valencià s’ajusta a la realitat sociolingüística de l’àmbit
de recepció.
ü La televisió.
La creixent competència entre les televisions va portar una obertura
quantitativa i qualitativa i en una dura lluita pel mercat que esdevé la font principal
de finançament
Els resultats en els continguts van ser d’una pèrdua ràpida de
qualitat amb el predomini omnipresent dels programes d’entreteniment de baix
cost i de les sèries i telefilms nord-americans, la disminució dels programes
culturals i informatius o la seua expulsió a hores d’audiència baixa. L’oferta en català va
començar, per a les comarques del nord del País Valencià, alhora que
s’iniciaven les emissions regulars de TV3 (Televisió de Catalunya) l’any 1984.
Reforça la percepció social de la unitat del català, incrementa el
prestigi del català al País Valencià en la mesura que demostra cada dia que és
una llengua apta per a tota mena de continguts, des dels més populars fins als
més elitistes, i prepara el camí per a la futura Televisió Valenciana.
El conflicte que apareix l’any 1989, quan Canal 9 va ocupar la
freqüència d’emissió de TV3 i que va provocar el tancament temporal dels
repetidors d’Acció Cultural per ordre governativa
Indubtablement, l’eix del sistema televisiu valencià, atesa la
precarietat de les emissions específiques de TVE, el constitueix Canal
9-Televisió Valenciana, el qual va començar a emetre regularment el 9 d’octubre
de 1989.Les queixes per l’incompliment de la llei de creació, l’ús majoritari
del castellà, els conflictes amb els actors de doblatge i les empreses
valencianes d’audiovisuals constituïren els principals elements de crítica al
model de televisió implantat. Amb la reordenació del sistema televisiu per la
implantació de la televisió digital terrestre, van sortir a concurs 14
demarcacions de TDT. Els 42 canals privats de TDT local disponibles van anar a parar,
majoritàriament, a mans de grups de dreta i extrema dreta afins als PP, de
caire estatal i sense presència anterior en la televisió local. Les dues llicències
autonòmiques foren adjudicades a Las Provincias i a Popular TV. Mediamed,
empresa creada a propòsit per al concurs de llicències, va obtenir llicència en
13 de les 14 demarcacions. El principal accionista de Mediamed és un dels
implicats en la trama de corrupció Gurtel.
Els grups estatals que s’han introduït al
País Valencià: Intereconomía, el grup El
Mundo, Libertad Digital, Uniprex (Antena 3, grup Planeta), Vocento, grup COPE,
no emeten programació pròpia, es limiten a connectar amb les emissions estatals
de la cadena, incompleixen les obligacions de la concessió –25 per cent de la programació en valencià,
20 per cent d’obres audiovisuals autòctones, sis hores diàries i 48 setmanals
de programes originals, i un 10 per cent d’obres europees. Cap grup estatal
no ho està complint i haurien de tornar la llicència o ser tancats per la
Generalitat.
Quant a la televisió local, l’any 2000 es va
arribar al centenar de televisions locals. 102 emissores molt desiguals
l’estructura de les quals anava des de les ben organitzades empresarialment,
amb plantilles de 15 i 20 professionals contractats, a les petites finestres de
les poblacions més menudes.
Si al principi dels noranta hi havia un clar predomini de les
televisions públiques a l’espai local, ara la situació era ben diferent: 22
televisions públiques enfront de 77 televisions privades i 3 mixtes. Les
principals conseqüències foren un marcat retrocés del valencià com a llengua de
la televisió local –només les públiques en mantenen l’ús normal– i una proliferació
d’espais de qualitat ínfima (tiradores de cartes, horòscops i xerrameques
variades). El retrocés lingüístic és enorme.
Quant a la llengua de la programació dels
canals de TDT en emissió, al País Valencià el retrocés continua. És manté
l’aïllament entre els territoris pel que fa a compartir continguts.
Multiculturalitat.
Una perspectiva educativa
Set propostes de de l’educació intercultural
1. Fer palès que la
diversitat social i cultural és natural.
La nostra és una societat complexa, canviant i diversa. Vivim en un
món plural i, per tant, convé fer d'aquesta circumstància un motiu educatiu.
Malgrat que aparentment una societat semble homogènia té sempre un cert grau
d'heterogeneïtat cultural interna.
A l'escola podem fer evident aquesta diversitat interna
quotidianament, vivienciar-la i fer-la servir per a educar en la comprensió de
la pluralitat com a fet natural.
Assumir amb naturalitat la diversitat sociocultural és un objectiu
central de l'educació intercultural. El primer pas per inserir-se positivament
en una comunitat és acceptar aquesta des de la seua doble dimensió: com a ens i
com a suma d'individus, això és, en la seua unicitat i en la seua diversitat.
L'acceptació simbòlica i afectiva dels diferents elements que
componen el grup s'afavoreix per una concepció de la comunitat intrínsecament
plural.
2. Evidenciar que la
diversitat social i cultural és un fet complex.
Una primera manera de concebre la diversitat sociocultural de la
comunitat és aquell que entén que l'assumpte ens pertoca a tots i totes.
Aquella que explica la conformació cultural de la nostra comunitat a partir de
la diversitat que tots hi aportem i per l'acció d'agents culturals
poderosíssims que ens influeixen a tots.
Hi ha una restricció molt freqüent a una conceptualització de la
multiculturalitat que consisteix en reduir aquesta a la presència física d'allò
que anomenem grups culturals minoritaris i en centrar-la en el contrast de les
seues diferències amb una presumpta cultura majoritària homogènia.
És per això que apostarem en aquest treball de conceptualització de
la diversitat cultural per una concepció complexa, on tots i totes hi formem
part, on tots i totes som agents de canvi i d'intercanvi cultural, on tots i
totes hi som subjectes en la conformació de la comunitat. I ho fem així perquè
entenem que una concepció restrictiva de la multiculturalitat condueix a un
model força negatiu, centrant la qüestió en els "altres", els
diferents. Així doncs, aquesta es tracta d'una intervenció parcial i sovint contaminada
de conflictivitat.
Malauradament, aquesta és una concepció força comuna, present sovint
en propostes de les administracions educatives i en el pensament pedagògic
d'una part del professorat (Lluch y Salinas 1991, Lluch 1995).
3. Fer veure que la
diversitat social i cultural és un avantatge per a la societat.
Hi ha un discurs retòric que fa una representació de la diversitat
sòcio-cultural que acaba generant una percepció del contacte intercultural com
a perjudicial, desintegrador de les cultures implicades, amenaçador de la
cultura de la societat receptora -amenaça demogràfica, amenaça laboral, amenaça
cultural-.
És per això que cal educar per a una visió positiva de la
diversitat. Peró ha de ser una visió arrelada, contextualitzada. Que desvetlla
les polítiques que problematitzen la diversitat i, per exemple, oposa les dades
que contradiuen les tres amenaces en que es fomenta aquesta pro lematització.
Per a que hi haja integració i cohesió social ha d'haver una
percepció social positiva d'aquesta diversitat, hem de creure en la seua
"desitjabilitat". Cal difondre i publicitar els arguments sociològics
i antropològics que avalen les tesis de que una societat multicultural és una
societat millor, que la seua heterogeneïtat i la seua diversificació prmet majors
possibilitats d'innovació, de creativitat i d'adaptació als canvis socials. En
tenim força exemples històrics. I tenim també exemples quotidians a l'art, a la
música, a l'esport... Caldrà divulgar-los i fer amb ells una pedagogia per tal
de creure'ns col·lectivament el valor intrínsec d'una societat plural.
4. Facilitar la
vivenciació no problemàtica de la identitat.
A l'escola podem treballar per tal d'assegurar que l'individu senta
aquesta acceptació i reconeixement. I ho podem fer garantint l'expressió i la
vivenciació d'allò identitari siga un fet natural, no problemàtic. Es tracta de
que aquest procés d'expressió i afirmació identitària esdevinga quotidià,
natural; i així siga vivenciat en dues direccions, tant per l'individu com pel
grup.
Pel que fa a l'individu, podem emprar els elements que componen
l'anomenada cultura simbòlica, ja que són útils per convocar i referme la
identitat. No debades allò simbòlic, evoca i reconstrueix un món de referents
culturals, de valors.
I no oblidem, i això és especialment important en el cas del
valencià, que el treball intercultural no només pot fer-se des del respecte i
l'estima cultural, també de la pròpia autoestima. L'apreciació de la
multiculturalitat no es fa en l'abstracte. Les persones som ser culturals,
sense referents culturals viscuts i apreciats no es pot viure la
multiculturalitat.
5. Establir un context on
les interaccions siguen igualitàries.
A més de concebre'ns com a diversos, de manifestar un reconeixement
formal de l'altre i facilitar la seua expressió simbòlica, cal organitzar un
marc de relacions basat en l'igualitarisme.
Cal destacar que no és suficient formalment, perquè hi ha nombrosos
programes d'educació intercultural que s'han quedat únicament en un
reconeixement formal i retòric.
Som acceptats en la mesura en la que vivim al grup i sentime que hi
podem participar amb garantia de drets -opinar, influir, decidir, demanar i
prendre responsabilitats...-. Educar per a una convivència col·lectiva
necessita de la participació i implicació perquè sols així podem generar els
valors que fan possible un espai escolar integrat i integrador. I això no és
incompatible amb el respecte i fins i tot l'estimulació d'allò que cada grup
considera el seu patrimoni cultural.
Aquestes actituds solament es consoliden possant-les en pràctica de
manera regular. L'escola és un espai molt bo per a poder portar-ho a terme. A
més, els subjectes construeixen una percepció de la realitat social en funció
de les seues experiències socials i apliquen allò que han aprés a altres
contextos i realitat, pel que eixamplen l'entorn social en el que es
desenvolupen les actituds de l'educació intercultural.
Per últim, educació intercultural no significa relativisme cultural.
Si hi ha de veritat participació igualitària i respectuosa podem analitzar
críticament les cultures, totes, la pròpia i la dels altres -l'autocrítica
cultural és necessària-, i assenyalar aquells aspectes culturals que no ens
agraden. Però farem això quan s'ha garantit la acceptació incondicional i establert
condicions d'igualtat en el debat del conflicte.
6. Evidenciar la
naturalesa política dels conflictes presumptament culturals.
Hem d'intentar treballar amb els xiquets l'objectiu de fer veure que
la societat ens mostra quotidianament exemples d'estereotipització, marginació
i discriminació d'amplis col·lectius sòcio-culturals.
Està configurada una percepció de la realitat social on la
desigualtat s'assumeix com a natural, ocultant els interessos a qui respon,
encobrint polítiques que es manifesten en les relacions de dominació.
Doncs bé, segurament, si som capaços d'educar-nos en l'anàlisi
d'aquestes situacions i desvetllem la seua naturalesa política i econòmica
afavorirem la comprensió del fet i enfocarem més encertadament la qüestió:
millorar l'existència de les persones és la millor garantia per generar una
major i millor relació entre els grups que componen la societat, per crear
comunitat.
7. Educar en el tractament
de conflictes culturals.
Certament,
la diversitat ens enriqueix. però també ens planteja reptes de difícil solució:
valors contraposats, fins i tot contradictoris, costums i maneres d'actuar
difícilment compatibles, actituds oposades. Acceptar la diversitat cultural no
significa nega que hi ha conflictes d'arrel cultural. cal, per tant, aprendre a
viure amb el conflicte, educar-nos en la seua anàlisi i tractament, extraure el
seu vesant educatiu. Si com capaços de fer-ho així ens estalviarem el cost
negatiu que per a la comunitat tenen els conflictes socials mal tractats i mal
resolts. o aquells que, per haver estat negats, amagats, no explicitats, acaben
enquestant-se i esdevenen quasi irresoludes.
A l'escola tenim la possibilitat de realitzar regularment aquesta tasca amb exemples que hi ha a l'abast quotidianament. Si fem destres els nostres alumnes en establir una sèrie de criteris de procediment per tractar els conflictes i en aplicar-los en exemples reals i concrets, podre.
T2.L'EDUCACIÓ PLURILINGÜE: MODELS I PRINCIPIS PSICOPEDAGÓGICS.
Models d'educació plurilingüe
v Llengua oficial: La llengua o idioma
oficial d'un país és l'idioma que s'adopta com a pròpia i preferent en les
negociacions entre el govern i el poble o entre aquell país i d'altres. És la
llengua de cada institució i normalment respon a la llengua històrica de la
zona.
v Llengua cooficial: llengua oficial en un
territori juntament amb una altra o altres.
v Drets i deures lingüístics: llibertats i
obligacions establides per llei.
v Llengua pròpia: és un terme jurídic que
apareix en diversos Estatuts d'Autonomia (p.ex.
Estatut Valencià, 2006) com a sinònima de llengua històrica, vernacla o
tradicional d'un territori.
v Llengua primera: llengua familiar,
llengua materna, llengua mare, L1.
RESUM
DE LES IMPLICACIONS DE L'ORDENAMENT JURÍDIC EN EL SISTEMA EDUCATIU VALENCIÀ.
ü El valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.
ü L'aprenentatge del valencià és obligatori en el sistema educatiu
valencià.
ü Tots els alumnes han d'assolir un domini igual de les dues llengües
oficials en acabar l'escolaritat obligatòria.
ü El sistema educatiu ha d'estendre l'ús del valencià com a llengua
d'instrucció.
ü Tot el professorat ha de
conèixer les dues llengües oficials de la Comunitat.
ü L'Administració educativa ha de garantir la disponibilitat de
professorat competent suficient perquè cada centre puga impartir el projecte
educatiu que haja determinat.
Els models són:
|
Denominació
|
Destinataris
|
Objectiu
|
Organització
|
|
Model
compensatori
|
Usuaris d’una L2 minoritària
|
Compensar les mancances
lingüístiques dels aprenents en la llengua majoritària.
|
La llengua materna s’estudia en els
nivells inicials, però desprès deixa d’utilitzar-se com a llengua
d’instrucció.
|
|
Model del manteniment
|
Usuaris d’una L2 minoritària
|
Mantenir i desenvolupar la llengua i la cultura
minoritàries.
|
Els aprenents solen començar l’ensenyament utilitzant
la L1 com a vehicle d’instrucció i poc a poc van incorporant la L2 en
l’ensenyament de continguts escolars. El currículum s’imparteix en ambdós
llengües.
|
|
Model
d’enriquiment
|
Usuaris de les dues llengües en
contacte.
|
Desplegar la competència
comunicativa plena en totes dues llengües.
|
Les dues llengües són vehicle
d’instrucció i hom mira de fer-ne una
distribució equitativa al llarg de les diferents etapes educatives.
|
|
Model de recuperació plena
|
Parlants de les dos comunitats lingüístiques.
|
Invertir la situació de la llengua minoritària.
|
La l2 minoritària és l’única llengua vehicular a
l’àmbit educatiu, mentre que la L1 esdevé una mera matèria d’estudi.
|
Territori de predomini
lingüístic castellà:
ü Programa bàsic: Tractament del valencià com a àrea.
ü Es pot demanar l’excepció de l’assignatura. Conviuen a la mateixa
aula alumnat que vol donar l’assignatura, amb alumne que ha demanat l’excepció.
Territori de predomini
lingüístic valencià:
Per al territori de predomini lingüístic
valencià, en canvi, comporta un tipus d’educació bilingüe, amb el valencià i el
castellà com a llengües d’instrucció, concretament anomenat model
d’enriquiment.
La característica fonamental PEB consisteix
en el fet d’estar dissenyat per a tota la comunitat i no solament per als
parlants de la llengua minoritzada.
El seu objectiu primordial és que tots els
membres, qualsevol que siga la llengua materna, assolisquen un domini efectiu
de totes dos llengües, sense perjudici de l’aprenentatge d’una llengua
estrangera en edats ben primerenques, o d’una altra més tard, si s’escau, mal
que siga a nivells merament funcionals.
Un programa d’educació bilingüe és, doncs, un
patró didacticoorganitzatiu que [...] intenta adaptar-se al conjunt de
variables (socials, sociolingüístiques, territorials, econòmiques, etc.) que
conformen una situació educativa general.
Classificació:
-Territori: (en els territoris de predomini
lingüístic castellà -definits en l'Estatut d'Autonomia- el valencià s'estudia
com a àrea, però també es poden aplicar Programes d'Educació Bilingüe o
Plurilingües)
-La llengua base d’aprenentatge
-La llengua habitual de l'alumnat.
-Els elements que es tenen en compte a l’hora
de concretar els diferents programes són:
- La llengua de l’entorn, usada habitualment
en l’entorn social de l’alumnat i habitual dels estudiants.
- La necessitat, des d’una perspectiva del
plurilingüisme additiu, de fer un ús vehicular majoritari en valencià.
- L’actitud dels pares i les mares envers la
presència del valencià al centre.
- La llengua base d’aprenentatge en què
s’iniciarà la lectoescriptura i es vehicularan la major part dels
aprenentatge.
Els programes són:
v Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV)
En els centres d’Educació Infantil i Primària
va dirigit a xiquets i xiquetes majoritàriament Valencianoparlants. S’utilitza
el valencià com a llengua principal en la instrucció .Es prestigia la llengua
pròpia de l'alumnat, s’augmenta la competència lingüística i també s’assoleix
un bon domini del castellà. El castellà s’incorpora des del primer moment amb
un enfocament comunicatiu que potencia el seu aprenentatge. Posteriorment
s’incorpora la tercera llengua, un idioma estranger, seguint el mateix
enfocament didàctic. En els centres d’Educació Secundària el programa s’adreça
tant a l’alumnat valencianoparlant com castellanoparlant.
v Programa d’Immersió Lingüística (PIL)
Dissenyat per a xiquets i xiquetes
majoritàriament castellanoparlants, les famílies dels quals opten
voluntàriament per una escola en valencià, perquè així s’integren
lingüísticament des de l’inici de l’escolaritat. L’alumnat manté i millora la
llengua familiar i n’adquireix una altra, el valencià, a través del treball
específic basat en un enfocament comunicatiu de les llengües. Per a l’alumnat
castellanoparlant el fet d’iniciar l’escolaritat en valencià suposa quasi
l’única possibilitat de dominar l’altra llengua oficial que té menor presència
social. En el PIL, el castellà, com a àrea i com a llengua d’instrucció,
s’incorpora a partir del primer o segon cicle de Primària, segons el context
sociolingüístic del centre. El castellà rep un tractament cada vegada més
sistemàtic, de manera que l’alumnat assoleix un domini formal de la llengua que
ja coneix. Les xiquetes i els xiquets que segueixen el PIL en l’Educació
Infantil i Primària tenen continuïtat en l’Educació Secundària en el PEV.
v Programa d’Incorporació Progressiva (PIP)
En els centres ubicats en les poblacions de
predomini lingüístic valencià que no apliquen el PEV o el PIL, s'adopta el PIP,
en el qual la llengua base d'aprenentatge és el castellà. El Disseny Particular
del PIP inclou, com a mínim, l'Àrea de Coneixement del Medi Natural, Social i
Cultural, impartit en valencià a partir del tercer curs de l'Educació
Primària.El PIP en l’ESO garanteix la continuïtat de l’aplicat en l’Educació
Primària. Ací el programa comporta l’ús del valencià com a llengua vehicular en
una part de les àrees no lingüístiques, segons les especificacions del Disseny
Particular del Programa d’Educació Bilingüe. El disseny garanteix l’ús del
valencià com a llengua d’aprenentatge en, com a mínim, dues àrees no
lingüístiques en cada un dels grups.
v Programa d’Educació Bilingüe Enriquit (PEBE)
El PEBE contempla la incorporació primerenca
d’una llengua estrangera, com a llengua vehicular, des del primer cicle de
l’Educació Primària. Es parteix de la convicció que l’augment de competència
lingüística dels escolars valencians és el resultat d’un tractament integrat
dels dos idiomes oficials i de la introducció d’una llengua estrangera.
Adquisició
L2 i plurilingüisme
ü Input: és el bagatge lingüístic que rep
un aprenent en L2 a partir del qual pot seleccionar, extreure’n regles i crear
un nou llenguatge que anirà incorporant al seu sistema interllengua(sense condicions òptimes esdevindria un
“soroll”).
ü Intake: part de l’input que l’aprenent
selecciona i assimila.
ü Output: producte lingüístic elaborat per
l’aprenent.
ü Interllengua: és una construcció que
integra regles de la L1 de l’aprenent, regles de la llengua que s’està aprenent
i regles que no pertanyen a cap de les dues llengües i que són producte del
procés d’aprenentatge.
FACTORS MÉS INFLUENTS EN L’ADQUISICIÓ DE LA L2
1.Input
ü La quantitat de temps d’exposició a la L2 és més important si els inputs són comprensibles per
als nens i els permet avançar cap a la seva interllengua.
ü La qualitat de l’input està relacionada amb la possibilitat que
l’alumne participe perquè l’input s’adeqüe a les seues necessitats de
comprensió i d’expressió.
ü Les converses han de ser genuïnes (cal evitar les pseudoconverses).
ü El professor ha de dominar la llengua (és el model principal de l’alumne) i ha de ser hàbil amb la
comunicació.
2.Output
Hem de considerar l’output com la producció lingüística que fa
l’alumne a partir dels intakes que ha processat.
La memorització i la mecanització d’estructures lingüístiques és una
condició necessària per a l’adquisició d’una L2 (comunicació i reflexió
lingüística són imprescindibles).
Tots els qui aprenen una L2 recorren un camí
-Interllengua
Tots els qui aprenen una L2 recorren un camí (representat per ILa,
ILb, ILc...ILn) que va des de la seva L1
fins el domini de la L2.
En els primers estadis evolucionen ràpidament.
L’ordre de les interllengües és el mateix per a tots els parlants
nous de la mateixa llengua(està regit per universals lingüístics).
És un sistema intrapersonal i autònom, desenvolupat a la ment de
cada un dels parlants de les llengües en contacte, sistema pel qual els aprenents
recreen la L2 tot incorporant-hi elements de la seva L1 (transferències).
La interllengua és un sistema lingüístic estructurat, aproximatiu i
en evolució, utilitzat per un estudiant d’una L2. És una gramàtica mental
provisional.
Es pot dir que és un sistema intermedi entre L1 i L2, la complexitat
del qual s’incrementa en un procés creatiu que passa per diferents etapes
marcades per les noves estructures i pel vocabulari que l’alumne va adquirint.
És un sistema autònom i relativament “estable” en la seua
variabilitat, que pot ser descrit mitjançant un subconjunt de les regles de la
gramàtica de la llengua meta.
No és una versió errònia ni incompleta de la llengua que es vol
aprendre, sinó un sistema en ell mateix.
3.
Característiques personals
Hi ha discrepàncies sobre si l’edat és o no un factor que afecta
l’adquisició d’una L2 (els més xicotets aprenen millor la fonètica i els més
grans la sintaxi).
Sembla que la intel·ligència és una part important de l’aptitud
(però no l’única) i els factors aptitudinals representen entre el 25 i el 50%
de l’aprenentatge d’una llengua.
La motivació està molt relacionada amb l’èxit de l’aprenentatge
(tant la integradora com la instrumental).
Les expectatives elevades dels professors sobre les possibilitats
dels alumnes augmenten tant la motivació
com el rendiment en la L2.
Autoestima, extraversió o introversió, ansietat o empatia influeixen
en l’aprenentatge.
L’estil cognitiu o manera com es processa la informació determina
l’aprenentatge de la L2.
Les estratègies que usa l’alumne poden ser de memòria, cognitives,
afectives, socials, etc.
DISSENY
PARTICULAR DEL PROGRAMA DE ENSENYAMENT EN VALENCIÀ (DPP)
•
El
DPP és un document fonamental en la planificació educativa, perquè:
•
Permet
adoptar un determinat PEB adequat al centre.
•
Ha
de ser aprovat pel Consell Escolar (CE) i ha de permetre la discussió i el
debat de decisions d'aspectes referents a l'ús vehicular del valencià.
•
S’elabora
prèviament al Projecte Curricular de Centre.
•
Permet
que l'administració educativa tinga coneixement de la situació de l'ensenyament i l’ús del
valencià en cada centre.
•
Permet
prendre una sèrie de decisions respecte a l'ús del valencià com a llengua
vehicular que després s'han de tenir en compte en la resta d’aspectes del
Projecte Educatiu de Centre (PEC).
•
Permet
la dinamització i la promoció de l'ús vehicular del valencià entre els
diferents col·lectius de la comunitat educativa de cada centre.
•
Permet
prendre una sèrie de decisions respecte a l'ús del valencià com a llengua
vehicular que després s'han de tenir en compte en la resta d’aspectes del
Projecte Educatiu de Centre (PEC).
•
Per
a l’elaboració del DPP els centres podran sol·licitar la col·laboració tècnica
de l’Assessoria Didàctica per a l’Ensenyament en Valencià de la Direcció
General d’Ordenació i Innovació Educativa i Política Lingüística.
•
L’actual
legislació indica quin són els centres que estan obligats a realitzar el DPP.
•
Tots
els centres de les poblacions de predomini lingüístic valencià i els centres de
la zona castellanoparlant que apliquen algun programa d’Educació Bilingüe.
•
Els
centres d'ESO, de poblacions de predomini lingüístic castellà podran elaborar
un DPP en el marc del PANL, en cas que apliquen un PEB.
CONTINGUT DEL DPP DEL PEV O DEL PIP
¢
A. Objectius generals del currículum
prescriptiu del nivell, contextualitzats atenent a la realitat educativa del
Centre i les exigències del Programa.
— A.1.
Objectius de l’Educació Infantil
— A.2.
Objectius de l’Educació Primària
¢
B. Proporció de l’ús del valencià i del castellà com a llengües d’instrucció
¢
C. Moments i seqüència d’introducció
sistemàtica de la lectura i de l’escriptura en valencià i en castellà.
¢
D. Tractament metodològic del valencià, del
castellà i de la llengua estrangera.
*
Com a àrees lingüístiques.
*Aspectes
metodològics del tractament del valencià i del castellà com a llengües d’instrucció.
*Aspectes
metodològics i organitzatius. Distribució d’espais i temps.
¢
E. Previsió d’actuacions amb l’alumnat de
nova incorporació al sistema educatiu valencià i que necessita una atenció
específica per a suplir la baixa competència lingüística en alguna de les
llengües oficials.
CONTINGUT DEL DPP DEL PIL
¢ A.
Objectius generals del currículum prescriptiu del nivell, contextualitzats
atenent a la realitat educativa del Centre i les exigències del Programa.
— A.1.
Objectius de l’Educació Infantil
— A.2.
Objectius de l’Educació Primària
¢ B.
Proporció de l’ús del valencià i del castellà com a llengües d’instrucció.
¢ D.
Moments i seqüència d’introducció sistemàtica de la lectura i de l’escriptura
en valencià i en castellà.
¢ E.
Tractament metodològic del valencià, del castellà i de la llengua estrangera.
Ø
Com a àrees lingüístiques.
Ø
Aspectes metodològics del tractament del valencià i del castellà com a llengües d’instrucció.
Ø
Aspectes metodològics i
organitzatius.Distribució d’espais
i temps.
¢ F.
Previsió d’actuacions amb l’alumnat de nova incorporació al sistema educatiu
valencià i que necessita una atenció específica per a suplir la baixa
competència lingüística en alguna de les llengües oficials.
EL CENTRE
EDUCATIU COM A UNITAT D’INTERVENCIÓ
¢ Les
llengües s'aprenen millor i plenament dins de contextos comunicatius.
¢ Una
llengua viu quan els parlants, les
persones, en fan ús.
¢ La
presència del valencià en l’àmbit acadèmic, administratiu i de l'entorn social
en un centre educatiu és de gran importància.
— El seu ús en tots aquests àmbits serà
paradigma fonamental en el procés d'aprenentatge i de difusió de la norma culta
i dels diversos nivells o registres que conformen allò que diem llengua.
¢ Aconseguir
que el valencià siga llengua d'ús habitual en les activitats del centre suposa
una planificació.
¢ El
centre es troba immergit en un entorn social (administració, municipi,
barri, família, etc.)
¢ i
està configurat per quatre àmbits
d'intervenció (administrativa del centre, gestió pedagògica, interacció didàctica
i interrelació amb l'entorn sociofamiliar).
¢ En
cada àmbit d'intervenció hi ha diferents sectors d'actuació, cadascun amb possibles accions singulars que cal
tenir en compte.
¢ Per mantenir una llengua viva és
fonamental l’actitud dels parlants. Una llengua pot arribar a sobreviure amb molt pocs parlants si aquests en
fan ús.
¢ Per exemple, a Nova Escòcia, que és la
província atlàntica del Canadà on resideixo, hi ha encara uns centenars de
parlants de gaèlic escocès. Si aquesta llengua s’hi manté viva és per les
actituds positives, per les ganes, per la motivació d’aquests parlants de
mantenir-la i d’utilitzar-la en diversos contextos. La situació no és
comparable amb el cas dels territoris catalanoparlants, però la lliçó sí: les
actituds són fonamentals: una llengua no morirà mai si es fa servir.
¢ Peter Macintyre
¢ Professor de Psicologia de la
Universitat de Cap Breton (Canadà)
PROGRAMA GENERAL ANUAL
• Inclou la informació anual sobre
l’estat d’aplicació del DPP dissenyat pel centre. Se sotmet a l’aprovació del
Consell Escolar.
• El Pla de Normalització Lingüística.
• El PNL dins el Projecte Educatiu
T.3. POLÍTICA LINGÜÍSTICA I ENSENYAMENT.
Llengües
i ensenyament a la Unió Europea
L'Estat espanyol és un Estat plurilingüe, i així s'arreplega en la
seua Constitució (1978):
v Preàmbul.
La Nació espanyola [...] proclama la seua voluntat de [...] protegir
a tots els espanyols i pobles d'Espanya
en l'exercici dels drets humans, les seues cultures i tradicions, llengües i
institucions.
Article
ü 3.-1. El castellà és la llengua
espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure conèixer-la i
el dret a usar-la.
ü 3.-2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les
respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.
ü 3.-3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya
és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.
Models i exemples de
política lingüística
Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les
polítiques lingüístiques: el principi de territorialitat i el principi de
personalitat.
El principi de personalitat permet que
un individu disposi dels seus drets lingüístics independentment de la zona de
l’estat plurilingüe on es trobi.
El principi de territorialitat, en
canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben
delimitada d’un estat, però no en la seva totalitat territorial.
A l’estat Espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per
als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs,
gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el
conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues
llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot
l’estat.
Models d’ensenyament de les llengües
cooficials a les CCAA
Model Balear
El model desenvolupat en la Comunitat de les Illes Balears és el de
conjunció lingüística o bilingüisme integral. En totes les etapes educatives,
els alumnes han de rebre com a mínim un 50% de les àrees en català.
Els centres educatius han de planificar la implantació progressiva
de l'ensenyament en llengua catalana i ho han d'especificar en el seu Projecte
Lingüístic. Aquest serà elaborat per l’equip directiu i aprovat pel Consell
Escolar.
Fins a arribar a la meitat del còmput horari, el Projecte Lingüístic
especificarà quines àrees s'impartiran en català i quines en castellà.
Model Català
El model lingüístic en aquesta comunitat autònoma és un model
d'immersió lingüística que consisteix en que tot l'ensenyament de les
obligatòries es realitza en català, excepte les matèries de Llengua i
Literatura Castellana i les de llengües estrangeres.
Model Gallec
El model lingüístic en la comunitat de Galícia és bilingüe, és a
dir, que les matèries del currículum s'imparteixen algunes en castellà i unes
altres en gallec.
En l'Educació Primària s'estudia obligatòriament en gallec la
Llengua i Literatura Gallega i el Coneixement del Medi natural, social i
cultural del 2º i 3º cicle d'aquesta etapa. A més en aquestes dos cicles és
obligatori impartir altra matèria en gallec.
Model navarrès
Existeixen quatre models lingüístics diferents que són:
ü Model A: Ensenyament en castellà, amb el basc com a matèria.
ü Model B: Tant la llengua castellana com el basc s'utilitzen per
impartir les matèries.
ü Model D: Ensenyament en basc, amb el castellà com a matèria.
ü Model G: Ensenyament totalment en castellà, sense incorporar el
basc.
Model basc
En aquesta comunitat autònoma existeixen tres models lingüístics que
són:
ü Model A: Ensenyament en castellà, amb el basc com a matèria.
ü Model B: Tant la llengua castellana com el basc s'utilitzen per
impartir les matèries.
ü Model D: Ensenyament en basc, amb el castellà com a matèria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada